Aquesta nit dormiré poc, per no dir gens. A quarts d’una el Miquel Salvadó m’ha enviat unwhatsap per dir-me que l’Amenós s’havia mort. No per esperada la notícia m’ha colpit enormement. Aquests últims dies sovintejo l’hospital perquè hi tinc la meva mare ingressada. I això ha fet que fos coneixedor de la crítica situació del Jaume. M’ha reconfortat veure’l envoltat dels seus amics, de la gran família del Bravium, i del seu fill Jaume, una persona excepcional com el seu pare.

Ben bé no sé que escriure. Perquè qualsevol elogi que pugui imaginar per definir-lo es quedarà curt davant la immensa personalitat del Jaume Amenós. Jo, fins i tot,  puc dir que m’ha arribat a fer de pare. Curt i ras. Per diverses circumstàncies, durant aquests últims anys he coincidit moltíssimes vegades amb ell. Ens trobàvem tot sovint per esmorzar al Kucumà, l’acollidor establiment del capdavall del carrer Santa Teresa. Aquelles trobades matinals eren balsàmiques. Quins fart de riure que ens fèiem amb la complicitat dels tres magnífics de l’Imac com són el Marc Navarro, l’Anton Marca o el Toni Saéz.

Va ser a l’entorn d’aquests esmorzars, compartint inquietuds i confidències, on van néixer els Premis Enganxen. Amb el Jaume, malgrat pertànyer a generacions radicalment diferents, coincidíem en moltes coses. I parlant de Reus encara més. Per això sempre comentàvem que calia crear uns premis per distingir amb generositat a tota mena de personatges que amb la seva activitat, sovint anònima, són determinants per ajudar a fer ciutat. Per això, al caliu d’aquest bloc que ell sempre va seguir amb complaença, van néixer els Enganxen del Món de Reus. I per això sempre, des del primer dia, s’han lliurat al Bravium, al nostre Bravium.

Durant tots aquests anys de relació ha estat molt fàcil entendre’s amb el Jaume. Era -i costa molt parlar en passat- una persona esplèndida, generosa, disposada. Que es feia estimar. Per això, quan em trucava per embolicar-me en alguna de les seves genialitats, mai podia dir que no. Des del Mercat al Mercadal a la recreació de la primera pedra del Canal, passant per les Varietés de Sant Pericu, la sorprenent inauguració de l’Hospital o elReviu la inauguració del Fortuny entre d’altres. Aquest últim operatiu el vaig viure de molt a prop, perquè el Jaume me’n va fer còmplice des del primer dia. Quan em va dir que volia omplir el Fortuny amb gent vestida d’època, vaig creure que –definitivament- s’havia begut l’enteniment. Però ho va aconseguir, fent-se un fart de treballar i -qui sap- deixant-se la salut en l’intent. És el que vaig denominar El miracle Amenós en un dels articles més celebrats d’aquest bloc.

En  aquests dos anys de lluita contra la malaltia el Jaume ens ha donat una altra lliçó de vida. Perquè no ha parat ni un instant, mantenint i fins i tot augmentat l’activitat del Bravium, creant d’altres elements que romandran per sempre més a la ciutat com el Carro dels Romanços. I conservant intacte el bon sentit de l’humor malgrat l’adversitat. Ara fa tot just un any va participar en una conferència del Cicle Gran organitzat per l’Ajuntament i STS on va fer broma de la seva malaltia. Un moment hilarant que vaig recollir en una de les cròniques que ell més em va elogiar.

Ens queda el consol de saber que el Jaume ha marxat sabent-se estimat. El premiImprescindible de Canal Reus, la concessió del Tro de Festa del 2013 i –sobretot- la designació com a pregoner de la Festa Major d’enguany són el millor reconeixement que un reusenc de la seva condició podia tenir. I en aquest fet hi ha tingut molt a veure el Quim Sorio. Un regidor de cultura que sovint és l’ase dels cops, però que particularment em mereix tota la consideració. I més després de corroborar la immensa qualitat humana que ha demostrat en l’atenció al Jaume Amenós durant aquests últims mesos. No és un fet menor. Els polítics no només han de gestionar. Sobre tot han d’atendre als seus conciutadans. I el Quimet ho ha fet de manera excepcional en un cas de l’especial significació del Jaume.

I ara, què? és els que ens preguntem molts. El buit que deix el l’Amenós és enorme. Al Bravium, a la ciutat i a les nostres vides. Costarà molt tornar a la normalitat, perquè de persones com ell no n’hi ha. Perquè avui ja et trobo a faltar. I perquè a partir d’ara el Món de Reus, sense tu, ja no serà el mateix. Fins sempre, Jaume.