En aquesta nova etapa que comencem, hem de tenir en compte en primer lloc un fet no intern del teatre però que hi té una repercussió directe: l’Acció Catòlica fins aquell moment interparroquial es converteix en A.C. de cada parròquia i degut a l’evolució que ha sofert aquests deu anys anteriors no fa una separació radical entre homes i dones. Les dones deixen el seu local i l’únic local d’A.C, per a tots, és el que fins llavors era dels homes (situat al Carrer Bisbe Grau núm. 13).
El pas de l’A.C. interparroquial a parroquial, debilita considerablement aquesta organització religiosa, això unit a la major llibertat que dona la seva evolució ideològica, fa que el teatre vagi adquirint de mica en mica una major independència de l’A.C. en sí.
A conseqüència de l’anterior, és que el teatre no sigui, ja representat per homes sols, si no que a partir de l’inici d’aquesta etapa es fan totes les representacions amb homes i dones. Aquest canvi importantisim per la vitalitat i la normalització del teatre és prou important ell sol per considerar que amb ell, s’inicia una nova època.
Dintre del grup d’actors hi ha una majoria partidaris d’aquest canvi i una minoria que no hi està d’acord, aquests últims, deixen d’actuar però queden els suficients com per considerar que el grup es manté. S’incorporen a ell un grup de dones que fins a les hores no havien fet teatre i mantenen el grup estable fins l’any 1972, any que es produeix una paralització total i quan es torna a iniciar ja podem considerar que es una altra etapa la que comença.
Les absències parcials (nois que van a fer el servei militar…) o definitives (abandó del teatre per motius personals, d’edat…) queden compensades per l’ingrés cada any d’alguns dels actors joves que durant els anys de l’Aspirantat dins de l’A.C. han començat a introduir-se en el mon teatral.
A començaments de l’any 1950, un consiliari d’A.C. mossèn Ferran Lapuyade, decideix donar nom a les activitats que es fan al Centre de les Joventuts d’A.C. De les epístoles de Sant Pau treu la paraula BRAVIUM, equivalent a vencedor i aquest és el nom que se li dona fins avui. Podem dir que el nom sorgeix fruit d’una consolidació de les activitats que en els locals es realitzen i no degut a cap canvi radical pel que no hem cregut convenient començar la història de l’activitat teatral a partir d’aquest moment si no de l’any 1940, any que veritablement s’inicia una activitat teatral que evoluciona lentament i algun cop a sotragades fins a l’època present. Això sense oblidar que de representacions ja s’han localitzat a partir de l’any 1896. El nom, actualment, està totalment consolidat i d’alguna manera ajuda a enllaçar unes èpoques amb unes altres.
Al llarg dels anys, s’ha mantingut la paraula BRAVIUM però d’altres que l’acompanyaven han anat canviant, responent a les activitats que es realitzaven, o predominantment als locals. A partir de l’any 1950, el nom complert és el de BRAVIUM ATLÈTIC CLUB. El Bravium s’enrola en la O.A.R. Obra Auxiliar Recreativa que fomenta l’esport i l’art. Durant uns anys es procura fomentar molt l’esport (principalment l’atletisme, també el futbol i l’hoquei) però quan els millors atletes passen al Reus Deportiu i al Reus Ploms, no se li dona tanta importància i es centren els esforços en el teatre que passa a ser l’activitat central no suplantada al llarg dels anys per cap més. La secció del teatre s’acostuma a presentar amb el nom de ELENCO TEATRAL BRAVIUM o bé, BRAVIUM-ELENCO ARTISTICO TEATRAL.
Com ja hem indicat abans, l’A.C. perd importància pel que el Bravium es deslliga progressivament de la parròquia. Aquesta està representada per un Consiliari, ara bé, el control econòmic el porta cada vegada més la Junta, per cert no massa boyant de diners i aquí començaren les dificultats que sanaven solventant amb pagaments per part de la Secció de Teatre i la Prioral. L’objectiu econòmic és simplement el de cobrir les necessitats lògiques, normalment es cobreixen amb les quotes dels Socis i les entrades del teatre, però al millorar la qualitat del teatre, això volia dir, mes dispendis, reduint els beneficis, fins i tot en algunes obres s´hi perdien diners.
La Junta està constituïda per un President, un Vice-president, un Secretari, quatre o sis vocals i el Consiliari. És escollida pels Socis per mitjà d’una votació i és renovable cada quatre anys.
El lligam Bravium-Parròquia té com a punt positiu el que el teatre tingui possibilitats d’actuar amb una major llibertat, també té un punt que no podem qualificar de perjudicial però que en la dècada dels cinquanta és un inconvenient, l’obtenció dels permisos. En la dècada anterior, tota sol·licitud amb signatura eclesiàstica té un elevadísim nombre de possibilitats de ser autoritzada. A partir del moment que les sol·licituds van signades pel President hi ha més dificultats.
A l’inici d’aquesta nova etapa es van redactar uns nous Estatuts però no van ésser aprovats per Governació Civil. El funcionament intern de l’Entitat no en surt perjudicat per aquest fet però sí els seus aspectes legals que son més dificultosos.
Una subvenció per la remodelació de l’edifici que consistí en retirar la façana, alinearla correctament salvant el saló d´actes amb una semi-tribuna i transformar el segon pis en sales d´activitats i escales d´accès als nous terrats a canvi de les teulades de goteres. Totes aquestes necessitats de cobertura veren ser per a mantindre en peu el Centre. Del interior no canvia res. L’inauguració oficial de l’obra, baix la presidència del Sr. Arquebisbe fou el 1er. de maig del 1957.
[separator-title]· ORGANITZACIO I FUNCIONAMENT DEL TEATRE.- [/separator-title]
L’únic aspecte que suposa una ruptura respecte a la etapa anterior, és el que ja hem consignat al principi: a partir d’ara, el teatre està fet per homes i dones. Amb aquesta participació femenina tant necessària fins ara, ja no es tingueren de mutilar mes obres originals en que participaven o protagonitzaven personatges femenins. Tots els demés aspectes o bé evolucionen o bé es mantenen igual.
Es segueix fent teatre cada diumenge i cada vegada una obra diferent, per tant també es fan tres assaigs com en l’etapa anterior. Els decorats continuen essent de paper pintat i la majoria de vegades llogats. El mateix es fa amb el vestuari. L’apuntador figura també en tots els programes. El quadre escènic constava d’unes quaranta persones procedents quasi totalment de la classe menestral que tenien interès i afecció pel teatre i la major part de vegades tot el que feien a l’escena hi havien après d’observar els que els havien precedit o simplement tenien unes qualitats innates i l’experiència que anaven adquirint durant els anys que actuaven. Als anys seixanta, tenim constància d’un curs de declamació, el que mostra un interès per millorar la qualitat del teatre representat.
De la direcció escènica, cada any, a principi de temporada, s’en fa càrrec un membre del grup que normalment fa anys que és actor. Ell responia del teatre de tot l’any (amb molt poques excepcions). Alguna vegada el director escènic no es canvia en dues o tres temporades. L’última temporada en que el teatre comença a trontollar, de cada obra s’en responsabilitza un d’ells, encara que al llarg de l’any són pocs els que fan de director. El director també col·labora en la posada en escena de les sarsueles juntament amb el director musical.
El director escena l’indicaren quan fem la relació d’obres que ens consten com a representades cada temporada.
Els actors que durant aquestes dues èpoques acostumen a fer els papers principals i surten amb més insistència i sense cap intenció d’oblidar-nos de ningú són…, (per ordre alfabètic:)
Abelló, Magina Fort, Magda,
Amenós, Jaume Gomis, Josep Maria
Anguera, Ramon Huguet, Roser
Auqué, Joan Juanpere, Dolors
Aragonès, Magda López, Dolors
Bernal, Maria del Carme López, Francesc
Balsells, Josep Mallafré, Francesc
Barceló, Josep Maria Martí, Narcís
Bofarull, Telmo Martí, Paquita
Bonet, Joaquim Martí, Rafael
Boque, Roser Martínez, Encarnación
Bosch, Ramon Martínez, Paquita
Bové, Joan B. Mas, Sebastià
Cañellas, Maria Teresa Muntañola, Ricard
Ciurana, Joan Pàmies, Dolors
Constantí, David Pàmies, Josep Maria
Cucarull, Joan Pons, Lourdes
Fargas, Josep Maria Ribé, Gil
Ferrer, Salvador Sugrañes, Anita
Franch, Montserrat Roig Rom, Josep Maria
Ferran, Joan Vernis, Josep Maria
Fígols, Lluís
[separator-title]· OBRES.- [/separator-title]
El fet de fer teatre homes i dones, possibilita l’accés a les obres de teatre fetes per qualsevol dramaturg. El que significa, en primer lloc, no dependre d’adaptadors ni d’altres persones especialitzades en fer un bon teatre que fonamentalment havia de respondre a uns criteris morals i no pas artístics.
A partir de la primera temporada d’aquesta segona època, s’observen dos criteris a seguir en la tria d’obres: un, continua essent l’ideològic-moral, l’altre el de la seva qualitat artística. Aquest últim, quasi nou, d’ins del Bravium, respon a la importància creixent del teatre del conjunt d’activitats de l’Entitat i a la nova ideologia que permet una major obertura que al llarg d’aquestes dues dècades aconsegueix ser un testimoni més fidel de la societat en la que es mou. Podem dir que mentre el criteri ideològic-moral va perdent importància en guanya el que té per objectiu fer un bon teatre.
Tenim dues maneres d’observar la evolució del teatre: una el de les obres representades i l’altre el dels escrits de propaganda que acompanyen alguns programes.
En la temporada 1952-53, es comença amb una obra de Muñoz Seca, “El Rey negro”, únic escriptor que perdura de l’etapa anterior i que com a escriptor que té com objectiu viure del teatre, s’adapta als nous temps i deix de fer obres per homes sols i en fa per homes i per dones, l’ideología, però es manté intacte; segueix en català una obra, “Noia per casar” de Folch i Torres i “Criminal de Guerra”, de Calvo Sotelo, autor lligat a l’imatge d’una postguerra immediata i encara més el títol de l’obra.
En tota la dècada dels cinquanta, es segueix uns criteris semblants, en castellà es representen obres de Pemán, Arniches, Benavente, Echegaray, Juan Ignacio Luca de Tena, Joaquin i Serafin Álvarez Quintero, Calderón… i en català; Pous i Pagès (primera època) Apel·les Mestres, Salvador Bonavia, Russinyol, Frederic Soler, Segarra…tots ells adscrits a un teatre conservador.
No és fins a la temporada 1965-66 que es presenta una obra d’Alejandro Casona i l’any següent una de Miura (sense abandonar els autors esmentats) que suposen un pas endavant en l’ampliació de criteris a l’hora de triar una obra.
A més del caràcter conservador dels autors, cal també senyalar que pràcticament son d’àmbit estatal, tant sols les dues últimes temporades es presenten autors estrangers d’una ideologia més avançada: Aldo Benedetti, Robert Thomas, Slawomir Mrozer.
Hem dit que els escrits que s’inclouen en els programes, són també significatius.
A l’inici d’aquesta nova etapa, en trobem un que sembla pertanyent a la primera etapa:
“Las costumbres son malas: Es cierto. Pero los que se quejan con razón, ¿que hacen para proteger la diversión sana y moral?. Las costumbres suelen ser hijas de las diversiones.”
“Abónese a nuestra temporada teatral a cargo del Bravium A.C. que empezará Dios mediante el domingo 12 de octubre con la magnífica comedia de Don Pedro Muñoz Seca: El Rey negro.” (inici de temporada any 1952-53.
Els “bons costums”, tenen una importància fonamental, en canvi el teatre és tant sols una diversió, ara bé, aquest tipus d’escrits no es repeteixen. Tots els demés accentuen la qualitat artística de l’obra d’una manera primordial: Vegem alguns exemples:
“Con verdadero esfuerzo, nos proponemos seguir ofreciendo al predilecto público, domingo tras domingo, un ameno programa que siguiendo la tónica de años anteriores, consistirá en presentarles la mejor selección de obras tanto líricas como teatrales, con los cuales esperamos alcanzar una vez mas el mayor éxito.” (Salutació d’inici de temporada any 1958).
Començar de nou.
Diario de Barcelona: “Començar de nou”, tiene los tres actos bien definidos y están tratados con acierto, tanto bien definidos con el fondo del tema por estar arrancada de la realidad de la vida.
El Correo Catalán:
La obra posee un lenguaje pulcro, con diálogo correcto y en época brillante de concepto sazonado con leves tonos irónicos y aceradas alusiones al momento de la sociedad actual, juzgada con recta moraleja rigorista. (Programa d’octubre de 1958).
La lectura d’aquests programes ens senyala un altre dels criteris que guien a Bravium: l’èxit que una obra obté a Barcelona i sempre que poden, ho fan constar. (criteris secundaris encara que a cops importants, són el nombre de decorats que es necessiten, el nombre d’actors i el de les característiques que han de tenir les primeres figures (principalment l’edat). Alguna vegada si fallen aquestes, una obra s’ha de deixar de representar.
En general podem dir que Bravium es guia per seleccionar les obres pels èxits dels teatres d’actors professionals, principalment de Barcelona i per les que es representen als teatres d’aficionats d’arreu de Catalunya.
L’any 1949, s’urgeix l’agrupació F.E.S.T.A. (Foment de l’Espectacle Selecte i Teatre Associació). El Bravium s’hi fa soci i rep, a canvi, la fitxa tècnica de cada obra i si vol, pot llogar els papers que necessita cada actor per memoritzar, cosa que fa moltes vegades per que a l’arxiu hi ha relativament poques obres d’aquesta etapa en comparació a les representades.
Al llarg de les temporades hi havia unes obres d’estrena i unes altres que eren reposicions. La major part de vegades, es fan reposicions de les obres que havien tingut més èxit entre el públic i algun cop a les últimes temporades segurament per estalviar-se feina.
Per últim hem de fer constar la representació tradicional dels Pastorets en totes les festes nadalenques.
[separator-title]· IDIOMA.- [/separator-title]
Per la lectura dels fragments de programes anteriors, podem comprovar que l’idioma “oficial”, continua essent el castellà, tant sols hi ha una mínima quantitat de programes redactats en català. Els programes que anuncien una obra catalana també estan fets en castellà. Hem d’esperar la quarta etapa per a trobar el català com a idioma de redacció dels programes d’obres catalanes i al final de la quarta etapa per que els trobem tots en català. En canvi, els papers d’arxiu (fitxa tècnica d’una obra, esquemes de programació…), d’una manera molt abundant, estan escrits en català. Les raons d’aquesta diversitat poden ser diverses: costums, problemes d’impremta o de censura…
[separator-title]· INCIDENCIA EN LA VIDA DE REUS.- [/separator-title]
A mida que passen els anys i es consolida el teatre (també la sarsuela), la relació entre Bravium i la ciutat esdevé forta i regular.
Per una part la nombrosa assistència al teatre, les freqüents representació de sarsueles, en els actes d’homenatge a la secció lírica (dels quals en parlarem quan ens ocupem de la sarsuela), la representació de “Los Gavilanes”, és la que fa el número 50, (partint de la base de la segona etapa, o sigui de l’any 1940, ja de sarsuela trobem la primera representada l’any 1899), algunes d’elles havien estat fetes en el Teatre Fortuny i d’altres a la ràdio local. Per altra part el “Setmanari Reus”, es fa ressò de totes les activitats extraordinàries o simplement importants. Per exemple l’esmentat Setmanari de l’any 1960 núm. 353, pàgina 4, dedica un extens comentari a la representació dels Pastorets (La Flor de Nadal).
La maravillosa sucesión de cuadros plásticos y escenas festivas, tan características de estas representaciones, hallaron en los entusiastas elementos del Bravium aquella ponderada concreción de los diversos personajes y situaciones, que acreditan tanto la experiencia de aquella agrupación de actores como el buen criterio de quienes actuan al frente de los mismos…
Un buen conjunto dificilmente puede actuar de manera tan eficiente sin la concurrencia de una serie de factores que solo pueden justificarse por la presencia del elemento director. En este sentido cabe destacar el acierto de José Maria Fargas, que si hasta ahora podíamos clasificar entre los buenos actores del mundillo teatral reusense, en lo sucesivo habrá de tenerlo en cuenta como buen conecedor de los recursos teatrales… la labor de los intérpretes fué inmejorable… la parte musical, que corre a cargo del maestro José Casanovas se hizo patente en la actuación de los coros.
El Esbart “Amics del Folklore”, dirigido por José Bargalló interpretó varias danzas típicas catalanas, que en algunos cuadros contribuían mejor que en otros a dar una nota ambiental.
En fins, magnífico espectáculo presentado con fastuosidad y belleza…, que atrajo al teatro Bravium al público de Reus i pueblos de la Comarca, que llenó a rebosar aquella sala de espectáculos durante las varias representaciones que tuvieron lugar con motivo de las fiestas navideñas.
Aquest text ens serveix també com a mostra de la relació existent entre diferents seccions del Bravium dedicades als espectacles cara al públic: teatre, sarsuela, esbart.
[separator-title]· REPRESENTACIONS FORA DE REUS.- [/separator-title]
Hem de deixar constància de que la secció teatral del Bravium, es trasllada a pobles de la Comarca a fi de representar algunes de les obres del seu repertori. Aquestes sortides duraren bastants anys.
[separator-title]· SARSUELA [/separator-title]
Durant la primera etapa s’havia iniciat el costum d’interpretar cada any alguna sarsuela. A partir de l’any 1951, amb la incorporació de les dones a l’activitat teatral, la sarsuela en surt molt beneficiada, es poden representar les sarsueles dels autors consagrats en aquest gènere.
A partir de l’any 1952, la sarsuela és un apartat molt important d’ins l’activitat teatral del Bravium. Quasi cada any s’estrenen una, dues o tres, a més de representar-ne d’altres dels anys anteriors. Aquesta activitat dura fins a la fi d’aquesta etapa i té la suficient importància com per que del 12 al 19 d’abril de 1970 es faci un homenatge a la secció lírica i dintre d’aquest actes es posa en escena la sarsuela “Los Gavilanes” (lletra de J. Ramon Martín i música del mestre Jacinto Guerrero), essent la tiple Ventureta Mestres, el baríton Francisco Egea, el tenor José Forasté a més de Magda Aragonés, Lluís Fígols,
Ramon Anguera i demés primeres parts, així com la destacada actuació del cor general. Essent la direcció musical del mestre Josep Casanovas i dirigida per Francisco Domènech. Amb motiu d’aquest homenatge, s’edita un programa que és a la vegada resum de l’activitat de tots aquests anys.
Per a l’organització d’aquest homenatge, la Comissió organitzadora, posa a votació totes les sarsueles fins llavors representades per que s’en triï una. S’emeten 700 paperetes que es reparteixen no sols entre els Socis sinó també per les diferents entitats ciutadanes i a la crítica; l’interès que desperta es comprova en la xifra de paperetes rebudes 481 que suposa una participació d’un 70 per cent (s’escolleix “LOS GAVILANES”, per 137 vots, seguida de “LA MONTERIA” amb 111 vots, les demés queden a una distància considerable). Amb aquest resultat, “LOS GAVILANES” va ser representada 3 vegades durant els dies 12-13 i 19 d’abril.
L’Elenc teatral Bravium, també havia representat sarsueles a les següents poblacions: Alcover, Aleixar, Alforja, Bellmunt de Ciurana, Borges del Camp, Cornudella de Montsant, La Canonja, La Riba, Montblanc, Montbrió, Montroig, Nulles, Pobla de Mafumet, Porrera, Riudecanyes, Riudoms, Salou, La Selva del Camp, Tivissa, Vandellòs, Vilanova d’Escornalbou, Vilaseca i Vilaverd.
La sarsuela és, potser, l’activitat de Bravium que té més repercussió en la vida de la ciutat i àdhuc arriba com hem dit abans als pobles de la nostra Comarca. Durant molts anys s’organitzen campanyes de Nadal i Hivern al Teatre Fortuny (que podem considerar el teatre de la ciutat), la col·laboració de Bravium, consistia sempre en la representació d’alguna sarsuela. La relació de sarsueles representades és la següent: La Monteria, any 1957; Marina any 1958, Luisa Fernanda any 1959, Los Gavilanes any 1960, El Cantar del Arriero any 1961, La Dogaresa any 1962, La del Soto del Parral any 1963, La Tabernera del Puerto any 1964, La Parranda any 1965.
[separator-title]· ORGANITZACIO DE LA SECCIO LIRICA.- [/separator-title]
Per les seves especials característiques, la secció lírica del Bravium, tenia una vida bastant independent de l’Elenc teatral en sí.
Per actuar en una sarsuela, fonamentalment, es necessitava cantar bé i en canvi no era tant important el domini del cos a l’escenari, per altra part, necessitava un major nombre d’assaigs i un nombre reduït d’obres. Per tot això podem dir que la seva connexió amb el teatre en si es reduïa a planificar la temporada conjuntament i en poques ocasions la col·laboració d’algun actor del teatre a la sarsuela.
Els decorats es llogaven o es compraven igual com es feia en el teatre, la major part del vestuari era confeccionat per les mateixes noies que hi actuaven.
Els actors i les actrius que formaven el cor, acostumaven a ser molt nombrosos, el programa recull 84 noms d’homes i 84 noms de dones, segons el Sr. Josep Maria Fargas, el cor va ser sempre molt admirat i va ser destacat per la seva cohesió. Més d’un actor professional va proposar actuar a Reus amb el cor del Bravium encara que es va decidir no fer-ho mai per no relegar a un segon terme les primeres figures. Aquestes varen ser Ventureta Mestres, tiple; Ramon Salvador, baix; Francisco Egea, baríton; Josep Forasté, tenor; Soledad Barberà i Lourdes Pons, tiples; Lluís Fígols, tenor còmic i Magda Aragonès, tiple còmica.
Durant tota aquesta segona etapa, és el director musical el Sr. Josep Casanovas, que d’alguna manera podem considerar-lo com una de les peces claus de la secció lírica.
Una altra persona important, és el Sr. Francesc Domènech. Durant els períodes 1953-57 i 1958-62, és ell l’encarregat de la direcció escènica i és també quan la secció lírica adquireix més puixança, fins hi tot representa l’òpera “Marina”.
En reconeixement de l’esforç realitzat pels Srs. Josep Casanovas i Francesc Domènech, ja l’any 1957, la Junta Directiva de l’Entitat, decideix concedir-los la medalla de plata de l’Entitat.
D’altres persones a destacar pel seu interès per les sarsueles són: Antoni Garcia, director artístic l’any 1952 en que s’inicia la sarsuela en tota la seva plenitud; Josep Maria Gomis Filella, encarregat de la direcció artística la temporada 1957-58; Josep Maria Rebull, director artístic la temporada 1963-64 i Pere Jansà, director artístic les temporades 1967-68 i 1968-69.
[separator-title]· PROFESSIONALS RELACIONATS AMB LA SECCIO LIRICA DE BRAVIUM.- [/separator-title]
En primer lloc senyalem que de les files dels cantants de sarsuela en surt un baríton professional: Aleix Queraltó; va iniciar la seva carrera artística com aficionat en el Bravium i l’any 1968 es va retirar de la professió també a l’escenari del Bravium amb la representació de la sarsuela “Luisa Fernanda”.
Manuel Ausensi assisteix a la representació de l’òpera “Marina” (l’any 1957) i al final d’ella fa un petit recital de fragments d’òpera.
També col·laboren en algunes sarsueles els següents professionals: els barítons Josep Escoto, Joan Gual, Reyes Millán, Andreu Viñas, Cristobal Masana, Jaume Vilà, Rafael Campos, Josep Sacristán; els tenors Jesús Salvadó, José Ramon i la tiple còmica Pilar Masanes.
Com a última col·laboració extraordinària senyalem la de l’Esbart de l’Entitat “Amics del Folklore” que, al igual com en alguna ocasió ho fan en els Pastorets, escenifiquen varies danses apropiades a la sarsuela representada, per exemple en la sarsuela “Cançó d’amor i de Guerra i en l’òpera “Marina”.
També volem destacar d’ins l’homenatge que es va fer a la secció lírica els següents actes: el diumenge dia 12 d’abril de 1970 a ràdio Popular de Reus en el programa “Siempre es Domingo”, es transmet de 10 a 12 del mati, un espai dedicat a l’Elenc Bravium. El dilluns dia 13, s’inaugura una exposició de cartells, programes i fotografies relacionats amb les actuacions líriques de l’Elenc als locals propis de l’Entitat. Al mateix dia, emissió extraordinària a Ràdio Reus, dedicada a l’Elenc Bravium amb l’actuació en directe d’algunes parts de la secció lírica. El diumenge dia 19, Missa al Santuari de Misericòrdia i vermut de germanor. Conferència amb el tema “Records i realitat de l’Elenc” a càrrec de Msn. Xavier Riba al saló d’actes de l’Entitat.
L’època esplendorosa de la sarsuela s’acaba en aquesta tercera etapa (quasi que podríem dir en l’esmentat homenatge). En la quarta etapa de teatre del Bravium, o sigui a partir de l’any 1973, no s’estrena cap sarsuela i tant sols s’ofereix esporàdicament recitals dels fragments més populars per el cor, sense que es necessiti la intervenció de cap primera figura.